A la Foia de
Castalla hi havia fa molts anys, moltíssims anys, vora les muntanyes del port
de Biar, una casa de camp molt pobreta, que li deien el Maset. Allí vivien un
matrimoni que no tenia fills.
Però vet ací
que un matí de desembre que nevarsejava, van recollir una gitana que el masover
s’havia trobat gelada de fred pel camp.
La masovera
li va fer una bona tassa de brou, i, vora al foc, se la va prendre de seguida.
--I per què
va tota soleta pel món en un dia com avui? --li preguntava la dona. --Ai,
perquè no tinc ningú que m’acompanye. --Si vol es pot quedar amb nosaltres --li
oferí aleshores el masover. –No puc, no puc. Déu em té manat de caminar
--respongué tota misteriosa la gitana.
L’endemà
feia també un fred que raïa. Tanmateix, després d’esmorzar, la gitana va
dir-los:
–Me n’haig
d’anar ara mateix, ploga o neve.
No li ho
pogueren llevar del cap, i així, menja- da i vestida amb unes peces de roba
abrigades que li havia donat la masovera, l’estranya dona s’acomiadà del
matrimoni i tirà cap a Biar.
L’home,
encuriosit, la va seguir un tros de camí unes quantes passes darrere, fins que
la gitana es va girar i li cridà:
–¡Jordi, la
teua dona tindrà un fill el dia de la Mare de Déu d’Agost! ¡I el tal xiquet
naixerà de peus i es casarà amb la fillastra del rei!
Jordi es va
quedar sense paraula, i la gitana va seguir el seu camí.
Al mes
d’agost, dia per dia, com va pronosticar la gitana, la masovera infantà un xic
ros i pur. L’infant va nàixer de peus, i com que tots els que van assistir al
naixement estaven confusos, Jordi no va poder deixar de contar allò que li
havia dit la gitana.
Les veïnes
ho van xarrar als homes i altres veïnes, i una blanca molt parladora que ho van
sentir tot, ho va escampar per tota la rodalia.
–Joooòc!
Joooòc! –feia la xafardera–. ¡El xiquet de Jordi ha nascut de peus! I es casarà
amb la fillastra del rei.
La notícia
va córrer lluny lluny i, pel seu temps, arribà a cal rei. I aquest, que era un
reiot gros i destralejador, es va enfadar que feia por de sentir-lo.
–Casar-se
amb la fillastra del rei! Casar-se amb la meua fillastra!
Quan es tranquil·litzà,
va fer comparéixer da- vant sa reial presència Xampeina, el guerrer més
feréstec de la seua guàrdia, acompanyat del capità, que li deien el Tort,
perquè ho era d’un ull.
El rei els
va manar amb una veuota grossa com un barranc:
–Agafeu els cavalls,
aneu a la Foia de Castalla, agafeu el xiquet que va nàixer de peus i li talleu
el cap.
Quan devien
ser les dotze de la nit, després de quatre dies de camí arribaren, enmig d’una
fosca com una gola de llop, al maset de Jordi.
Tot el que
s’hi va esdevenir fou molt ràpid i molt esborronador. El Tort i Xampeina
semblava que volien tombar la porta. Toc toc!
Jordi va
eixir a obrir. I ells, a l’acte que el veren, me’l passaren amb les espases de
part a part. La dona sent el crit de mort, ix corrents i mor també a mans
d’aquella parella de criminals. Tot seguit entren dins la casa i van directes
al bressol on dormia el xiquet. Xampeina me l’agafà dels peus i anava ja a
clavar-li la ganivetada, quan heus ací que el capità sent que el cor li fa un
bot dins el pit.
–Alto!
–crida tan fort com pot–. Espera’t, espera’t. Vull veure jo aquest xiquet abans
de matar-lo!
El guerrer,
tot sostenint-lo dels peus, li’l mostra, tan ros, tan grosset… I al capità el
cor li feia bots sense parar. I és que al Tort, l’any anterior, se li havia
mort el fill petit i ara sentia un entendriment que no se li estava bé.
–Et mane que
no mates el xiquet que ha nascut de peus! –És que el rei… –comença a dir el
borinot de Xampeina. –Ni rei ni roc! –escridassà el capità–. El ficarem dins
una caixa i l’amollarem riu avall, i que Déu el porte per on vulga.
Així és va
fer. El capità Tort en persona ajudà el guerrer a peparar un vell caixó de
fusta que van trobar; hi ficaren el xiquet sobre un petit llit de palla, i
damunt li posaren un tros de manteta per tal que navegàs abrigat. El caixó el
dipositaren en el mateix naixement del riu de Castalla.
Allà,
bastant lluny del port de Biar, vora el pantà de Tibi, hi havia en aquells
temps un molí de farina molt famós que es deia el Molí Nou. Els moliners hi
treballaven nit i dia i no donaven abast a tanta de comanda com els portaven de
tota la contornada.
I heus ací
que allà a les vuit del matí de l’endemà dels fets que hem referit, en aquell
molí es va parar la mola misteriosament.
Bernat –que
així deien al moliner– va descobrir que la roda no rodava perquè, entre roda i
parets de la cacau, hi havia empalancada una caixeta de fusta. I dins la
caixeta es sentia el plor d’un xiquet!
Bernat es va
quedar que veia llumenetes.
–Gerarda,
Geraaardaa! Puja, puja!
La dona va
pujar-hi. Entre tots dos, amb for- ces i gemecs, van aconseguir traure la
caixeta de la cacau, i, a l’acte, la roda es va posar una altra vegada en
moviment.
Al poc,
alçaren la tapadora, llevaren el tross de manta i van poder tots dos contemplar
temorosos i esbalaïts d’admiració, el xiquet que havia nascut de peus.
–Reina
Santíssima! –es va aclamar Gerarda. –És un xic la cosa fina del món –va
reconéixer l’home.
Bernat i Gerarda se’l van afillar i li posaren Bernadet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada