Rondalla: La rabosa i el corb

LA RABOSA I EL CORB

Una vegada un corb, el de més negre plomatge, que habitava en el bosc i que tenia certa

fama de vanitós. 

Davant la seua vista s'estenien camps, sembrats i jardins plens de flors... I una preciosa

caseta blanca, a través de les obertes finestres de la qual es veia al mestressa de la casa

preparant el menjar del dia. 

- Un formatge! - va murmurar el corb, i va sentir que el bec se li feia aigua. 

El mestressa de la casa, pensant que així el formatge es mantindria més fresc, va

col·locar el plat amb el seu contingut prop de l'oberta finestra. 

- que formatge tan saborós! - va tornar a sospirar el corb, imaginant que li l'apropiava. 

Va volar el lladre fins a la finestra, i prenent el formatge en el bec, es va ser molt content a

assaborir-ho sobre les branques d'un arbre. 

Tot això que acabem de referir havia sigut vist també per una astuta rabosa, que portava

prou de temps sense menjar. En aquestes circumstàncies va veure la rabosa arribar al

corb a la més alta branca del arbre. 

- Ai, si jo pogués al meu torn robar a aqueix lladre! 

- Bon dia, senyor corb. 

El corb callava. Mirà cap avall i va contemplar a la rabosa, amable i somrient. 

- Tingui vostè bon dia - va repetir aquella, començant a adorar-li d'aquesta manera. 

- Vaja, que està vosté ben elegant amb tan bell plomatge! 

El corb, que, com ja sabem era vanitós, va seguir callat, però content en escoltar tals

elogis. 

- Sí, sí - va prosseguir la rabosa. És el que sempre dic. No hi ha entre totes les aus qui

tingui la gallardia i bellesa del senyor corb. 

L'au, sobre la seua branca, s'esponjava ple de satisfacció. I en el seu fur intern estava

convençut que tot quant deia l'animal que estava als seus peus era veritat. Doncs, per

ventura hi havia un altre plomatge més bufó que el seu? 

Des de baix va tornar a sonar, amb accent molt suau i enganyós, la veu d'aquella astuta: 

- Bell és vostè, a fe, i de port majestuós. Com que si la seua veu és tan bella com a

enlluernadora és el seu cos, crec que no hi haurà entre totes les aus del món qui se li

pugui igualar en perfecció. 

Al escoltar aquell discurs tan dolç va voler demostrar el corb a la rabosa la seua harmonia

de veu i la qualitat del seu cant, perquè es convencés que el refilà no li anava en saga al

seu plomatge. Portat de la seua vanitat, va voler cantar. 

Va obrir el seu negre bec i va començar a clacar, sense acordar-se que així deixava caure

el formatge. 

Que més desitjava l'astuta rabosa! 

Es va apressar a agafar entre les seues dents el suculent mos. I entre mos i mos va dir

burlant-se a l'enganyada au: 

-Senyor babau, ja que sense un altre aliment que les adulacions vos heu quedat tan unflat

i replet, pots ara fer la digestió de tanta adulació, mentre que jo m’encarregui de digerir

aquest formatge. 

El nostre corb va haver de comprendre, encara que tard, que mai va haver d’admetre

aquelles falses lloances. Des de llavors va apreciar en el just punt la seua vàlua, i ja mai

més es va deixar seduir per elogis immerescuts. 

I quan, en alguna ocasió, escoltava a algun adulador, fugia d'ell, perquè, acordant-se de la

rabosa, sabia que tots els que afalaguen a qui no té mèrits, ho fan esperant lucrar-se a

costa del que li afalaguen. 

I el corb va escarmentar d'aquesta forma per sempre. 

... FI 

ENRIC VALOR