Text

Un text és una série d’enunciats units mitjançant diferents enllaços de tipus lèxic, gramatical i l gic. Es tracta d’un conjunt d’enunciats que transmeten un missatge coherent i ordenat. Aquest pot ser de caràcter oral o escrit, i està compost per signes i paraules articulades que formen un discurs amb una intenció comunicativa.

Entre les seues propietats trobem la coherència, cohesió i adequació. Mitjançant la coherència les idees del text donen lloc a una idea general sobre tot el text; amb la cohesió totes les seqüències components del text mantenen una relació l gica entre sí; i amb l’adequació s’adapta el missatge i l’estructura del text al receptor.

A més a més, podem diferenciar entre diversos tipus de text segons el llenguatge emprat, la modalitat textual i el tipus de públic al que va dirigit. Així, existeixen textos del tipus descriptiu, narratiu, expositiu, argumentatiu, etc.

Competència Mediàtica

(Joan Ferrés. 2012)

La competència mediàtica fa referència al conjunt d’habilitats i destrees necessàries per a poder interpretar de manera sensata les imatges, continguts i aplicacions de comunicació que se’ns presenten diàriament en el nostre context social.

El bon desenvolupament d’aquesta competència es fa necessari en la societat actual degut a la forta presència de la comuniació mediàtica en tots els àmbits de la nostra vida social i personal. És per aix que s’ha d’introduir des de l’escola el seu tractament, ja que tan sols amb el consum diari dels mitjos no es garantitza que s’adquirisquen les destrees necessàries per a ser competent dins d’aquest àmbit.

Gènere Narratiu

El gènere narratiu és un tipus de producció literària que es diferència d’altres gèneres literaris per la forma i el contingut del text. Les obres narratives es caracteritzen per narrar fets reals o ficticis estructurats dins d’un pla de temps i espai determinats. Aquestes solen estar escrites en prosa, al contrari que la poesia, que està escrita en vers. En general, tracten sobre temes relacionats amb aspectes bàsics de la vida, a partir de la posició de l’home en el context social. Encara que moltes vegades la hist ria siga imaginària, aquesta es basa en el món real. És la relació entre imaginació i experiència, fantasia i vida la que li dóna un valor especial a la lectura.

Així doncs, els fets o l’argument de la hist ria es presenten mitjançant un estructura amb un plantejament, nus i desenllaç. No obstant, un dels elements més important és el narrador de la hist ria. Existeixen tres tipus de narrador: el narrador omniscient, el narrador protagonista i el narrador testimoni. El primer tipus parla amb tercera persona i sap tot el que passa als personatges; el segon tipus forma part de la hist ria, siguent a la vegada qui la conta i qui la viu en primera persona; i el tercer tipus explica tot all que veu en tercera persona.

Altra característica essencial en la narració són els personatges, que interactuen en un espai i temps determinats. Aquests són els que canvien la situació inicial i, generalment, a partir d’un conflicte. Poden interactuar dins la hist ria a través del diàleg o narrant els seus propis pensament amb un estil indirecte.

Alguns ejemples de gèneres narratius són la novel·la, la llegenda, la faula, el mite, el conte i la rondalla.

Competència Lectora

(Elena Jiménez. 2013)

La competència lectora és la capacitat individual per a comprendre, utilitzar i analitzar textos escritos amb el fi d’aconseguir els propis objectius personals, desenvolupar coneixemets i possibilitats i participar plenament en la societat. El desenvolupament d’aquesta competència és essencial per als individus, ja que és un procés amb el qual també es pot millorar la velocitat, la fluidesa i la comprensió lectora.

Per altra banda, cal diferènciar aquests conceptes per a no confondre-los: la competència lectora i la comprenssió lectora. La competència lectora és l’habilitat per a comprendre i utilitzar les formes lingüístiques, el concepte que abarca aptituts i destrees, mentres que la comprensió lectora fa referència al procés d’elaborar per mitjà de la relació de les idees més rellevants d’un text i les nostres idees prèvies: el procés pel qual el lector interactua amb el text.

D’aquesta manera, la competència lectora és un procés de caràcter constructiu i interactiu, és a dir, els lectors generen significats de manera activa a la vegada que reflexionen sobre el que han llegit. Per una banda, els lectors tenen l’oportunitat d’aprendre a partir d’una multitut de textos diferents. Aquests es presenten en diverses formes, que comprenen tant les tradicionals escrites, com les presentacions electr niques, com el que apareix als vídeos, al cine o la televisió. Per altra banda, el lector genera el significat mitjançant la seua interacció amb el text i amb el context de la seua expreiència. Aquest es basa en la seua comprensió lectora i amb un adequat desenvolupament de la competència lectora. El lector aporta una série d’estratègies i coneixements previs gràcies als quals afavorix la interacció amb el text formant vínculs de significat i motivació pel tema tractat.

Així, es pot dir que el procés de desenvolupament de la competència lectora s’inicia amb l’adquisició del gust per la lectura. Per tant, és necessari fomentar desde cada nivell educatiu el desenvolupament d’una actitut positiva cap a la lectura, aportant experiències agradables amb els llibres i recreant textos literaris que s’apropen als gustos dels alumnes.

Com a conclusió podem dir que la competència lectora afavorix diversos aspectes: la interpretació de diferents tipus de text, la comprensió de les idees fundamentals, la contrastació, l’anàlisi, la valoració i la síntesis de la informació, l’expressió i defensa d’opinions de manera raonada i el foment del coneixement, respecte i tolerança cap a altres formes de pensament.

Literatura (i Fet Literari)

(Vicent Gorgues. 2009)

La literatura és una manifestació artística basada en l’ús del llenguatge amb una finalitat estètica o d’entreteniment. Etimol gicament, aquesta paraula prové del terme llatí litteratura, que significa art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit. Tanmateix, el significat d’aquesta també comprén el sentit de conjunt d’obres literàries d’un poble, com la literatura catalana, d’una època, d’un gènere, etc.

En general, la literatura es pot definir com un aspecte propi de la comunicació verbal, ja siga oral o escrita, que empra tots els recursos d’una llengua per a incrementar els efectes en el destinatari. Segons Raúl Héctor Castagnino, un escriptor i crític argentí, la literatura fa referència a diversos conceptes. S’entén com el conjunt d’obres d’una nació, d’una època o d’una corrent, o com una reflexió sobre l’obra literària, o bé com el resultat dels coneixements adquirits mitjançant l’estudi de produccions literàries.

Així, generalment, es pot entendre com a literatura qualsevol tipus de text. És per aix que cal fer la definició d’un concepte fundamental, gràcies al qual podem classificar les distintes obres literàries: el gènere literari. Aquest fa referència a cadascuna de les manifestacions de les obres literàries segons una classificació basada en l’estructura i el contingut del text. Encara que els gèneres literaris hagen anat canviant al llarg de l’hist ria i en les diverses zones culturals, n’existeixen tres bàsics: la poesia, la prosa i el teatre. Per tant, es pot dir que depenent de les convencions de l’època es pot considerar literària qualsevol manera d’escriure, per hem de tindre en compte l’existència d’una série de tècquines que marquen la literarietat d’un text. Així per exemple, l’ús de recursos literaris com la metàfora, o la introducció de símbols, jocs de paraules, o fer ús d’un to ir nic són senyals que ajuden al lector a identificar un text com a literari, a més que són recursos que ajuden a reflexar la bellesa en paraules o commoure els destinataris.

Per altra banda, la literatura va sorgir amb la transmissió oral de relats i poemes relacionats amb la mitologia, aixi com amb la recreació dels esdeveniments més importants per a entretindre a l’audiència. Per a donar major sensació de realisme, aquestes hist ries s’explicaven amb ajuda de dibuixos, música o coreografíes. És important destacar que l’origen de l’escriptura no va anar acompanyat del naixement de la literatura, ja que aquestes primeres manifestacions eren de caràcter oral.

Gràcies a la història de la literatura podem observar com ha evolucionat i conéixer les diferents etapes d’aquesta. Alguns períodes de la literatura són: la literatura clàssica, la medieval, la renaixentista, la barroca, la neoclàssica, la romàntica, la realista, la modernista, l’avantguardista i la literatura del segle XX. Al llarg d’aquestes etapes la literatura canvia, la producció d’obres literàriesles varia, a la vegada que les seues característiques són molt diferents depenent l’època on te situes i l’autor tractat.

A més a més, podem parlar de literatura catalana. Aquesta és, en concret, la literatura escrita en català, sense tindre en compte el lloc o l’origen de l’autor. Podem trobar que aquesta es divideix en tres grans períodes característics: l’esplendor medieval, la Decadència i la literatura contemporània. Durant el segle IX s’observen les primeres paraules i construccions catalanes en documents quotidians. Més tard, en la primera etapa, l’esplendor medieval, es caracteritza per ser l’època daurada dels trobadors. A finals del segle XII la literatura es veu marcada pel feudalisme i sorgeix la primera lírica culta expressada en llengua vulgar: la lírica dels trobadors. Per altra banda, durant la Decadència, va minvar l’ús del català com a llengua culta per qüestions polítiques i degut a l’esplendor del Segle d’Or espanyol en castellà. Per últim, en la literatura contemporània trobem que el català i el castellà conviuen com a dos llengues de cultura.

Llibre

(Definición ABC.)

Segons el diccionari ABC, un llibre és una obra (que pot ser manuscrita, impresa o pintada ) disposada en fulls de paper enquadernades i protegides per una coberta. En general, per ser considerat un llibre, ha de tenir almenys 50 pàgines , i pot estar distribuït en diversos toms o volums. Es diu el llibre a una obra que tracta sobre qualsevol tema i fins i tot que no conté paraules , sinó només imatges.

Però a banda de la seua definició tècnica, podem definir un llibre com aquell instrument pedagògic que ajuda als infants, adolescents i adults a desenvolupar la seua capacitat creativa, agilitzar la ment i a més transmet uns valors i una cultura determinats.

Pla Lector

(Algar.)

Un Pla de foment de la lectura és un programa que conté una sèrie d'actuacions amb la finalitat d’ afavorir l'interès per la lectura entre els xiquets. Part, a més, de la consideració de la lectura com a instrument fonamental per a l'aprenentatge en totes les àrees de l'ensenyament, i també com a font d'entreteniment i plaer. Als centres educatius, cal crear un pla de foment de la lectura perquè fomentar la lectura és un dels objectius principals de la comunitat educativa. Si hi ha una idea que ningú posa en dubte és que la competència lectora és la base per aconseguir la resta dels coneixements, ja que sense l'adquisició d'aquesta habilitat es dificulta enormement el coneixement personal cívic i cultural necessari per a desenvolupar-se en la societat amb autonomia conscient i llibertat plena.

Partint d'aquesta idea, les administracions educatives i els professionals de la docència es troben davant la necessitat de concretar plans de foment de la lectura adequats a cada realitat escolar, que siguin capaços d'unificar estratègies, optimitzar recursos i sistematitzar accions per obtenir resultats més satisfactoris que augmentin els índexs lectors, afavorisquen la comprensió lectora i impliquin el treball de les competències bàsiques.

Gènere Líric

(Portal Educativo. 2014)

La lírica és un dels gèneres literaris més destacats. La paraula "lírica" defineix tot allò relatiu o pertanyent a la lira, o a la poesia pròpia per al cant.

Els seus orígens són grecs: es tractava d'aquella poesia que no estava destinada a ser llegida, sinó a ser recitada davant d'un públic per un individu o per un cor, acompanyat d'algun instrument de música, principalment de la lira. Segons la mitologia grega, Apol·lo, déu de les arts, de la bellesa i de l'endevinació, tocava belles cançons en aquest instrument, expressant un món subjectiu ple d'emocions.

Actualment, s'utilitza aquest concepte per definir un dels tres principals gèneres poètics, que comprèn les composicions de caràcter subjectiu i, en general, totes les obres en vers que no són èpiques o dramàtiques. Per tant, aquest gènere literari es caracteritza per la musicalitat i per l'expressió de sentiments d'un emissor fictici, o parlant líric i per la representació de la seva subjectivitat, per la qual cosa, un aspecte important de la lírica és l'expressió de sentiments a través de figures literàries o retòriques deixant-se veure així la funció poètica del llenguatge quan predominen en un text aquestes figures.

Segons la seua forma, els poemes lírics es poden dividir en populars i cultes.

La lírica popular sol ser d'autor anònim i es transmet oralment de generació en generació, al contrari que la lírica culta la qual compta amb un públic reduït i són poemes molt treballats i de perfecta elaboració.

Cànon Literari

(El cánon literario.)

El cànon és la vara de mesurar en l'art i en la cultura, el model a seguir i en definitiva, tot allò que la tradició sanciona com a exemplar i de qualitat contrastada. En literatura, el cànon és una llista breu però molt selecta del que se solen anomenar les obres clàssiques, aquestes que se segueixen llegint amb interès des de fa segles, encara que en aparença les veiem molt antigues o fins i tot antiquades.

Aquesta llista seleccionada sol mantenir-se sense notables diferències generació rere generació d’una manera increïble. Però la raó és simple: aquest conjunt escollit gaudeix de sòlid prestigi social i es considera un element fonamental de l'educació de la joventut.

Si ens centrem en l’ àmbit escolar, per ensenyar literatura és inexorable establir un cànon, es a dir, un repertori tancat d'obres i autors què es caracteritza per dos factors, el primer, el gust estètic i el segon, la necessitat pedagògica. En el primer cas, el que hem de decidir com a mestres interessats en que els nostres alumnes aprenguin literatura, és quines obres són les idònies per la seva pura qualitat artística ; en el segon, la pregunta clau és: quines de totes aquestes obres val la pena mostrar i estudiar a l'escola? No tant perquè apareguin en el programa oficial, sinó perquè són referents ineludibles de la cultura pròpia i universal i poden ser estimulants per encomanar el gust per la lectura literària a qualsevol xiquet i adolescent. 

Literatura Infantil i Juvenil

(ITE Educación.)

La literatura infantil i juvenil, es un element imprescindible perquè a través d’ella els xiquets desenvolupen la imaginació i la creativitat ja des d'edats primerenques. per això, cal que reunisca unes condicions adequades a la mentalitat dels infants, tant en la forma com en el contingut i intenció. Així doncs, té que donar resposta a les necessitats del públic infantil i tenir en compte la seua psicologia evolutiva.

Però la creació literària per a xiquets i xiquetes ha estat tradicionalment infravalorada i considerada com un gènere menor.

Cal destacar també, la relació entre la literatura infantil i la pedagogia. La literatura infantil es trova en un difícil equilibri entre el literari, que ha de ser el substancial , i la necessària adequació al lector/a , però sobretot, ha de ser literatura.

D’una banda, si ens remuntem a la seua historia, Les primeres obres destinades a la infància, que no poden considerar-se produccions pròpiament literàries, van tenir un caràcter merament instructiu. Aleshores, l’origen de la literatura infantil i juvenil, segons alguns especialistes va tindre lloc en el segle XVII, amb els Contes de Perrault, no obstant això, altres especialistes es decanten pel segle XIX, amb els Contes de la infància i de la llar , dels Germans Grimm . A més, durant aquests segles ja s'aprecia una forta càrrega de didactisme i una intenció moralitzant a les produccions literàries per a xiquets, a banda de tindre un caràcter instructiu.

A finals del segle XIX i principis del segle XX l'auge de la burgesia, i la diferent concepció de la infància , marca a Europa un punt d'inflexió en la creació per a infants, allunyant-se del didactisme d'altres temps. Després de la Segona Guerra Mundial aquesta evolució del llibre infantil es farà més patent, prenent clara consciència diferenciadora entre el didàctic i el literari.

Aquest desenvolupament i evolució de la literatura infantil va tenir , però, a l'escola, i de manera especial en els moviments de renovació pedagògica, uns grans aliats i valuosos agents promotors del canvi. En l'actualitat la literatura infantil està integrada plenament en el medi escolar i allà ha trobat un gran espai promotor , encara que també obstacles, com l'excessiva instrumentalització del llibre infantil.

D’altra banda cal parlar de les seues característiques.

Així doncs, la literatura infantil es pot classificar classificar al voltant dels tipus de gèneres que presenta. Aquests, poden ser determinats per la tècnica el contingut, el to, o la longitud. Nancy Anderson , professora associada al Col·legi d' Educació a la Universitat del Sud Florida a Tampa, ha delineat sis categories principals de literatura infantil, amb alguns subgèneres significatius:

* Els llibres il·lustrats, incloent llibres de consell (taula), llibres de concepte (l'ensenyament d'un alfabet o el recompte), modelen llibres, i llibres muts.

* Literatura tradicional: hi ha deu característiques de literatura tradicional: (1) Autor desconegut, (2) introduccions convencionals i conclusions, (3) vagues ajustos, (4) personatges estereotipats, (5) antropomorfisme, (6) causa i efecte, ( 7) final feliç per a l'heroi, (8) màgia acceptada com a normal, (9) breus històries amb arguments (complots) simples i directes, (i 10) repetició d'acció i model verbal. La major part de la Literatura tradicional consisteix en contes tradicionals, que transporten les llegendes, la duana, supersticions, i les creences de persones a vegades passades. Aquest gènere gran pot ser descompost en subgèneres: mites, faules, balades, música folklòrica, Llegendes, contes de fades, fantasia, ciència ficció, comèdia, romanç, etc.

* Ficció, incloent els subgèneres de fantasia i ficció realista (tant contemporània com històrica). Aquest gènere també inclouria la història de l'escola, un gènere únic a la literatura de nens en la qual l'internat és un ajust comú.

* Biografies, incloent autobiografies.

* Poesia i vers.

* Teatre infantil: teatre per a nens (realitzat per adults i destinat a un públic infantil que és tan sols espectador-receptor) i teatre dels nens (creat per ser escenificat pels petits. Ell es converteix en l'emissor.) Autors importants van ser : Barrie, Maeterlink, Benavente, Lorca, Valle-Inclán, Elena Fortún, M. Donato, Carmen Conde, etc.

Els objectius d’aquesta literatura són incentivar la creativitat dels xiquets així com estimular la seua imaginació, que els xiquets reconeguen i relacionen els fonemes i les grafies, ampliar el seu lèxic i fomentar el gust per la lectura. A més, les principals funcions que presenta són transmetre valors a través de les lectures de manera implícita, així com transmetre la cultura i incentivar la capacitat creativa dels infants.els infants. 

Però la creació literària per a xiquets i xiquetes ha estat tradicionalment infravalorada i considerada com un gènere menor.

Cal destacar també, la relació entre la literatura infantil i la pedagogia. La literatura infantil es trova en un difícil equilibri entre el literari, que ha de ser el substancial , i la necessària adequació al lector/a , però sobretot, ha de ser literatura.

D’una banda, si ens remuntem a la seua historia, Les primeres obres destinades a la infància, que no poden considerar-se produccions pròpiament literàries, van tenir un caràcter merament instructiu. Aleshores, l’origen de la literatura infantil i juvenil, segons alguns especialistes va tindre lloc en el segle XVII, amb els Contes de Perrault, no obstant això, altres especialistes es decanten pel segle XIX, amb els Contes de la infància i de la llar , dels Germans Grimm . A més, durant aquests segles ja s'aprecia una forta càrrega de didactisme i una intenció moralitzant a les produccions literàries per a xiquets, a banda de tindre un caràcter instructiu.

A finals del segle XIX i principis del segle XX l'auge de la burgesia, i la diferent concepció de la infància , marca a Europa un punt d'inflexió en la creació per a infants, allunyant-se del didactisme d'altres temps. Després de la Segona Guerra Mundial aquesta evolució del llibre infantil es farà més patent, prenent clara consciència diferenciadora entre el didàctic i el literari.

Aquest desenvolupament i evolució de la literatura infantil va tenir , però, a l'escola, i de manera especial en els moviments de renovació pedagògica, uns grans aliats i valuosos agents promotors del canvi. En l'actualitat la literatura infantil està integrada plenament en el medi escolar i allà ha trobat un gran espai promotor , encara que també obstacles, com l'excessiva instrumentalització del llibre infantil.

D’altra banda cal parlar de les seues característiques.

Així doncs, la literatura infantil es pot classificar classificar al voltant dels tipus de gèneres que presenta. Aquests, poden ser determinats per la tècnica el contingut, el to, o la longitud. Nancy Anderson , professora associada al Col·legi d' Educació a la Universitat del Sud Florida a Tampa, ha delineat sis categories principals de literatura infantil, amb alguns subgèneres significatius:

* Els llibres il·lustrats, incloent llibres de consell (taula), llibres de concepte (l'ensenyament d'un alfabet o el recompte), modelen llibres, i llibres muts.

* Literatura tradicional: hi ha deu característiques de literatura tradicional: (1) Autor desconegut, (2) introduccions convencionals i conclusions, (3) vagues ajustos, (4) personatges estereotipats, (5) antropomorfisme, (6) causa i efecte, ( 7) final feliç per a l'heroi, (8) màgia acceptada com a normal, (9) breus històries amb arguments (complots) simples i directes, (i 10) repetició d'acció i model verbal. La major part de la Literatura tradicional consisteix en contes tradicionals, que transporten les llegendes, la duana, supersticions, i les creences de persones a vegades passades. Aquest gènere gran pot ser descompost en subgèneres: mites, faules, balades, música folklòrica, Llegendes, contes de fades, fantasia, ciència ficció, comèdia, romanç, etc.

* Ficció, incloent els subgèneres de fantasia i ficció realista (tant contemporània com històrica). Aquest gènere també inclouria la història de l'escola, un gènere únic a la literatura de nens en la qual l'internat és un ajust comú.

* Biografies, incloent autobiografies.

* Poesia i vers.

* Teatre infantil: teatre per a nens (realitzat per adults i destinat a un públic infantil que és tan sols espectador-receptor) i teatre dels nens (creat per ser escenificat pels petits. Ell es converteix en l'emissor.) Autors importants van ser : Barrie, Maeterlink, Benavente, Lorca, Valle-Inclán, Elena Fortún, M. Donato, Carmen Conde, etc.

Els objectius d’aquesta literatura són incentivar la creativitat dels xiquets així com estimular la seua imaginació, que els xiquets reconeguen i relacionen els fonemes i les grafies, ampliar el seu lèxic i fomentar el gust per la lectura. A més, les principals funcions que presenta són transmetre valors a través de les lectures de manera implícita, així com transmetre la cultura i incentivar la capacitat creativa dels infants.

Paratextos

(Educación para la Vida.)

Es coneix com a paratextos als missatges, postulats o expressions que complementen el contingut principal d’un text. La seua finalitat es aportar mes informació sobre la obra en questio i organitzar la seua estructura. El titol i els subtitols de un llibre son considerats com a paratextos, de igual manera que el proleg, les dedicatories, el idex i les notes al margen. Tots aquest paratextos son creats pel autor.

Àlbum Il·lustrat

(Equipo de Biblioteca. 2013)

Un àlbum il·lustrat es un una obra literària destinada al públic infantil que es caracteritza per conjuntar relats literaris amb imatges gràfiques. Els dos elements es complementen entre ells formant un tot amb significat complet. La il·lustració per una banda allarga el sentir del relat i el text fa que el lector puga rebre sensacions mitjançant lo nou i lo diferent. 

Gènere Dramàtic

(Profesor en Linea.)
(Definiciones ABC.)

El gènere dramàtic es aquell que representa algun episodi o conflicte de les persones per mitja del diàleg entre personatges.

Els seus trets mes identificatius son l’ús de diàlegs i el fet de que no apareix la figura del narrador. Aquest gènere esta planejat per a ser representat, per la qual cosa avarca tot lo escrit per al teatre. La finalitat d’una obra de teatre sempre es ser representada, no obstant  pot també ser llegida.

Una de les seues característiques més importants es l’acció. El que passa a l’obra no esta narrat ni descrit però ningú, si no que succeeix a la realitat i pot ser observada per l’espectador.

La seua estructura es la de presentació, nus i desenllaç, on en la presentació es presenten les dades més importants de la obra i sol correspondre al primer acte; en el nus es complica la trama i creix la tensió, a més de ser la part més llarga de la obra; i al desenllaç es resol el problema plantejat al llarg de la obra.

Dins d’aquest gènere trobem els següents subgèneres:

- Tragèdia: El conflicte tràgic sol ser producte del trencament del ordre del mon, el que fa que els personatges s’enfronten a un destí fatal. Les tragèdies mes clàssiques van tindre lloc a l’antiga Grècia. Els personatges solen estar dominats per forts sentiments com el amor, l’odi, la enveja, etc.

- Comèdia: La acció transcorre de manera completament oposada a la tragèdia. Els personatges tenen una evolució favorable del seu estat ja que es dona un ascens en ells.

- Drama: No te un caràcter definit a diferencia dels dos subgèneres anteriors, ja que es combinen aspectes tràgics amb còmics. Això succeeix perquè el drama vol representar la vida tal com es, per això tracta els assumptes de forma menys rígida que la tragèdia i la comèdia.

Intertext Literari

(Antonio Mendoza Fillola. 2006)

La intertextualitat es la relació que mante un text amb altres textos, ja siguen orals o escrits. El conjunt de textos que es poden vincular a un text concret constitueixen un tipus especial de context que pot influir en la producció i la comprensió del discurs.

Es pot comprovar que la intertextualitat es causa i efecte dels reconeixements textuals. En aquesta línia de causa i efecte, queda patent la importància de les referències en el discurs tant com les aportacions del lectors per a construir el significat. Per a que el text puga adquirir nous valors necessita que el lector identifique les referències en les que s’inserten els components intertextuals.

Sols quan les aportacions del lector li permeten identificar les claus que apareixen en el text segons las ha exposat l’autor a la obra, es coneix realment el significat de la obra. Cadascuna d’aquestes claus representa una clau intertextual i son necessàries a la hora de entendre la obra.   

Per tant, un intertext literari es un component basic de la competencial iteraria, ja que integra, selecciona i activa significativament el conjunt de sabers, estratègies i recursos literaris. A mes, com va dir Mendoza, al ser un component de la competencial iteraria, regula des d’eixa posició les activitats d’identificació, d’associació i de connexió en el procés de recepció ja que s’ocupa d’activar i seleccionar els sabers concretes que regulen les reacciones receptives davant d’estímuls textuals.

Durant aquesta activitat receptora, el intertext literari promou els reconeixements i associacions entre elements discursius, textuals, formals, temàtics, culturals, etc; estableix les vinculacions entre els coneixements del lector i les peculiaritats discursives que presenta el text; i activa sabers i estratègies que permeten reconèixer els trets i recursos, els usos lingüístics-culturals i els convencionalismes de expressió estètica i caracterització literària del discurs.

La funció del intertext literari es, en definitiva, la de dinamitzar i contextualitzar les aportacions de la competencial iteraria i de la experiència lectora.

Intertextualitat

(Instituto Cervantes.)

Podem definir la intertextualitat com un recurs estilístic que permeti establir una  relació entre dos textos ja siguin contemporanis o anteriors, del mateix autor o d’altres; el conjunt de texts amb els que es vincula explícita o implícitament un text constitueix un tipus especial de context que influeix tant en la producció com en la comprensió del discurs.

Conte

(Definición De. 2008)

El conte és pot definir com una narració breu de caràcter fictici protagonitzada per un grup de personatges reduïts i es donen pocs detalls sobre aquests. L’argument és senzill, simple i intens. El espai en el que és desenvolupa la història sol estar escassament caracteritzat.  L’acció i el temps tenen  caràcter lineal i  un ordre cronològic.

Respecte a la composició podem distingir dos classes de contes:

-       Tradicional i popular: és transmeten mitjançant l’oralitat i perdura però amb variants, per lo general el autor és anònim.

-       Literari: amb autor reconegut i escrit amb una major elaboració. 

Gèneres assagístics

(Iván Vilar. 2015)
(Esperanza Ramón de Pablo. 2015)

L'assaig és un subgènere que s’inscriu en el marc de la literatura didàctica, pretén transmetre ensenyaments. El seu fi principal consisteix transmetre o defendre idees sobre temes variats i diversos a través d’investigacions. És diu assaig al text en què un autor recollís els seus pensaments sobre un tema sense estudiar-lo de forma científica i exhaustiva. És a dir, està expressat de forma subjectiva i la seua finalitat és divulgativa, per aquesta raó l’assaig no te una estructura rígida; va elaborant les seues idees a mesura que les posa per escrit, un dels seus és estètic i de creació literària. L’autor pot expressar la seua opinió personal sobre el tema o dedicar-se a refutar o criticar mitjançant arguments e interpretacions i, de vegades, també te un caràcter expositiu.

Els temes poden ser diversos, des de la situació personal de l’autor fins al marc sociopolític i cultural de l’època, religiós, científic, etc.

Les obres assagístiques és denominen també estudis, notes, apunts i meditacions. El seu mitjà d’expressió més comú és la prosa no narrativa i la seua extensió és variable, és a dir, no esta establida, per tant, permet a l’autor incorporar arguments que la podrien contradir segons el procediment jeràrquic clàssic, heretat de la tradició filosòfica, on es desenvolupa la síntesi dels arguments contraris: tesi + antítesi = síntesi.

Podem trobar una gran quantitat de textos que pertanyen al gènere assagístic al camp dels text periodístics i formen part de la literatura d’idees com els articles d’opinió, l’editorial, els debats, les cartes al director, la columna, la ressenya literària, etc.

Alguns autors d’aquest gènere ja redactaven en el renaixement com Erasme de Rotterdam. En el àmbit espanyol trobem a Ramon Llull o José Ortega y Gasset que va definir l’assaig com a “dissertació científica sense prova explícita”. En el àmbit del català destaquen Eugeni d’Ors i Josep Pla.

Competència Literària

(EcuRed.) 
(Mariela Collazo Gutiérrez.) 

La paraula competència prové del terme grec Agón, que da origen a agonístes, persona que competia als Jocs Olímpics amb la finalitat de guanyar. Chomsky construeix una nova teoria sobre la adquisició de la llengua y defineix el terme competència com “capacitats y disposicions per a la interpretació i actuació”.

La definició de competència a la actualitat està mes relacionada amb el “saber”, el “saber fer” i el “saber ser” amb major èmfasi en un o altre, en dependència dels criteris assumits per els autors (Fernández, A. M i Rodríguez, X) així es vista com: Actuació idònia, capacitats agregades, categoria conceptual y configuració psicològica.

Per tant, centrant-nos en la competència literària, la podríem entendre com un procés del desenvolupament de les destreses y capacitats dels alumnes, com a resultat de la materialització dels seus coneixements literaris, sabers interculturals, habilitats expressives i comprensives, hàbits i actituds del domini cognitiu, lingüístic i emocional, a través del contacte directe i del gaudiment de l’obra literària per a poder establir valoracions i associacions en l’aspecte literari.

Un altra definició valida seria la que expressa Cruzata Martínez, A; que el defineix com al resultat de les reflexions y valoracions independents i crítiques que fa el lector des de una perspectiva creativa, cognoscitiva, comunicativa, crítica i valorativa, expressada de forma oral o escrita en el acte de la pronunciació del discurs.

A més, la competència literària no es a soles conèixer informació, sinó que també es tracta de saber posar aquest coneixements en practica en el procés d’ensenyament aprenentatge  i utilitzar-los a la hora de analitzar obres literàries o qualsevol cosa relacionada amb la literatura.

Autors com Bierwish entenen la competencial iteraria com una capacitat que possibilita tant la producció d’estructures poètiques com la comprensió dels seus efectes. En canvi, altres autors com Van Dijk la entenen com la descripció i explicació de les capacitats per a produir i interpretar textos literaris. La competència esta vinculada a la acceptabilitat. Com diu Lázaro Carreter “No hi ha valor literari sense lector que l’aprecia com a tal”. No obstant, tant Bierwish com Van Dijk estan d’acord en que la competencial iteraria no es innata, sinó adquirida.

Dins de la competència literària es pot distingir tres aspectes fonamentals que confirmen la condició de adquirida i no innata d’aquesta: Aspecte productiu, aspecte valoratiu o receptiu i aspecte cognitiu.

Com que la competència literària te caràcter adquirit, el xiquet la haurà aconseguit gracies a la seua relació amb el ambient literari que l’envolta. El reconeixement del valor literari està més vinculat al descobriment de diferencies entre uns textos i uns altres que al seu valor objectiu. Però això, els xiquets reconeixeran mes fàcilment un text poètic, per que al estar en vers te un ritme i una rima, independentment del seu significat i qualitat. Amb la prosa, a un xiquet i resultarà més difícil descobrir la presencia de literatura.

Des del punt de vista receptiu, es requereix la acceptació del text literari per part del xiquet com a receptor. Per això, te que ser alguna cosa que li genere interès i així tinga ganes de llegir-la o treballarla.

La competència literària en el procés de ensenyament aprenentatge pretén aconseguir que els alumnes entengan i expressen missatges diversos es diferents situacions de comunicació a partir dels textos literaris que han estudiat. La comprensió i expressió de missatges exigeix al docent qüestionar-se el mode en que es produeixen el processos de comprensió i expressió i, en conseqüència, utilitzar uns models explicatius d’origen quasi sempre psicolingüístic, per a ordenar les accions didàctiques de una forma coherent amb el fi de produir textos literaris crítics. 

Gèneres Literaris

(Profesorado Cnice. 2007)
(José Hernández. 2009)

Per a descriure els gèneres literaris cal tindre en conte que existeixen diferents tipus de textos segons la seua finalitat que poden ser literaris: la seua finalitat és estètica, a part de transmetre informació, també creen bellesa a partir de la combinació de paraules i la creació de musicalitat, en definitiva l’estil està molt elaborat. Els no literaris: tenen finalitat informativa, és a dir, transmetre coneixements. Per a explicar aquest apartat ens centrarem solament en els literaris.

Els gèneres literaris els podem definir com categories o grups que s’encarreguen de classificar les obres literàries depenent del seu contingut o estructura. Expressat d’una forma mes clara, és tracta de un concepte que organitza els diferents tipus de textos.  Cada autor escriu el seus textos amb una finalitat determinada i açò s’aconsegueix depenent del gènere que s’utilitza.

Els principals trets característic dels gèneres son:

·      Predomini de la funció poètica del llenguatge: l’atenció de l’acte comunicatiu es centra en el missatge, en la manera com aquest s’estructura i s’expressa.

·  El llenguatge literari: creatiu, carregat d’expressivitat amb l’ús de figures retòriques.

            Els tres gèneres més representatius de la literatura son: el narratiu, el líric i el dramàtic, estos van ser model a seguir de grans autors, però, al llarg dels segles s'han anat introduint innovacions literàries que han provocat l'aparició de gèneres nous com  és el periodístic. És tracta de estructures i formes temàtiques que permetien establir un ordre jeràrquic a l’hora de crear alguna acció literària.

         Dins d’aquesta classificació també és pot fer altra divisió per subgèneres literaris:

·         En el gènere narratiu trobem el conte, la novel·la, la faula, etc.
·     En el gènere líric és troba l’oda, l’elegia, l’ègloga, etc. A més de l’èpica en la que apareix l’epopeia o el romanç.
·         El gènere dramàtic o teatral avarca la tragèdia, la comèdia i el drama.

Educació Literària

(Ana Pilar Gutiérrez. 2009)
(Adrián Corell. 2015)

A les últimes dos dècades és va observar que hi havia una sèrie de factors que dificultaven la adequada orientació didàctica de la formació literària. El model d’ensenyament de la literatura estava en crisi com va advertir Federicis en 1985 i es necessitava una renovació que fera que l’ensenyament és basara en el lector i en les facetes d’interacció que necessita la comunicació literària. Gràcies a autors com González Nieto o Mendoza és van anar produint els canvis que necessitava la educació literària fins a arribar al moment actual.

En aquest moment, el terme “educació literària” esta lligat a la competència literària i comunicativa; podem definir-la com el procés d’ensenyança i aprenentatge dels coneixements i habilitats que necessita un lector per a comprendre i gaudir dels textos literaris. El èmfasis de l’educació literària és situa en formar lectors hàbils i competents per a la comprensió de la comunicació literària. En definitiva, és pot dir que aquest terme és la preparació per saber participar en efectivitat en el procés de recepció i actualització interpretativa del discurs literari. En aquest aspecte l’escola juga un paper molt important, ja que es el principal encarregat d’aconseguir que els alumnes lliguen, i no sols això, si no que disfruten llegint intentant que la literatura forme part de la seua vida i no és faça com a exercici obligatori, per a que això siga possible es molt rellevant que en les escoles es creen situacions de lectura.

És imprescindible que el mestre faja de guia en la formació del xiquet; mostrant i oferint el coneixement d’estratègies de lectura  a més de transmetre sabers que diferenciem en dos tipus:

·         Coneixements relacionats amb contextos històrics-culturals.

·         Coneixements sobre la tradició literària en dos aspectes:

-       Els temes i tòpics que recorren la historia literària.

-       Les formes convencionals (gèneres, procediments retòrics, etc.).

Com senyala Felipe Zayas, catedràtic d’Educació Secundaria i professor de Llengua Castellana i Literatura des de 1979, en el seu article “Un proyecto de escritura a partir de la Égloga I de Garcilaso de la Vega” la educació literària implica:

-     Donar a conèixer la lectura com una experiència gratificant i satisfactòria que emocione i identifique al lector.

-       Aprendre a construir el sentit del text, és a dir, confrontar la visió que el lector te de si mateix i del mon amb la elaboració cultural de la experiència humana que l’ofereix l’obra literària.

-       Conèixer les particularitats discursives, textuals i lingüístiques dels textos literaris.

Aquest mateix autor també te altres obres que ajuden a comprendre millor encara el concepte de Educació literària, com és “Educación literaria. Cuatro secuencias didácticas”.

Respecte als procediments didàctics en l’aula, es necessari una metodologia innovadora que es base en la lectura compartida i la realització d’activitats que ajuden comprendre millor la informació que el text tracta de transmetre. En aquest aspecte, el mestre te la funció de formar-los amb la capacitat de tindre una visió critica i de donar aportacions interpretatives, també de que comprenen els missatges que se intercanvien en situacions comunicatives diverses i de motivar i animar als alumnes a la lectura aconseguint  una participació activa. A més d’estimular els aprenentatges dels xiquets permitent aproximar la funció lúdica i estètica de les produccions literàries al adequat grau de coneixement. En estes tasques les TIC ofereixen una ajuda important, perquè a més de multiplicar les possibilitats d’expressar-se individualment i de manera literària, permeten obrir les portes a la creativitat i la originalitat. 

 En definitiva, l’educació literària implica un canvi de orientació en els objectius pedagògics, la finalitat és formar lectors hàbils i no transmetre informacions sobre teories i critiques literàries.